Parlem sobre dislèxia arrel de El jugador dislèctic

El 6 de maig vam fer una tertúlia a la nostra llibreria al voltant del llibre El jugador dislèctic, editat per La Campana. Ens van acompanyar l’autora del llibre, la Sandra Frejomil, i la Lídia Arroyo, logopeda i psicopedagoga de Granollers. Vam compartir qüestions i aclarir dubtes que afecten a totes les famílies amb fills dislèctics, tot i que, vam conèixer adults, evidentment, que també pateixen aquesta condició.

El primer que vam aprendre els assistents a la xerrada va ser que no cal que li diguem “trastorn” a la dislèxia, que estaria molt millor dir “condició”; és una paraula no pejorativa i ajuda a les persones a no sentir-se diferents en negatiu; la dislèxia és una condició d’estructura del cervell. No tothom funciona igual i l’escola s’ha d’adaptar a cada nen, hauríem de tenir un tracte més individualitzat i, a poc a poc, s’està aconseguint, s’ha de lluitar encara més per arribar a un nivell òptim. I no pot recaure tot l’esforç per a la bona atenció dels alumnes dislèctics en el requisit constant dels pares cap a mestres i professors, ells haurien d’estar preparats per abordar totes les condicions que es presenten a l’aula.

Tampoc pot recaure en la sensibilitat personal i la formació personal del professorat el que els nostres fills estiguin millor o pitjor atesos. Hi hauria d’haver protocols acomplerts i acompanyaments des del primer moment que es presenten anomalies en els processos d’aprenentatge, i sobretot des del primer moment que ja hi ha un diagnòstic. El diagnòstic ens serveix per poder posar etiqueta. I necessitem les etiquetes per tenir un millor abordament de les necessitats.

S’han de posar sobre la taula i a l’abast de totes les famílies tots els protocols que existeixen per a la realització d’exàmens i proves oficials en un nivell òptim i sense pors afegides. El fracàs escolar no pot ser l’única porta que tinguin aquests estudiants.

La reivindicació en veu alta de tots aquests punts va servir, malgrat tot, per saber que hi ha llum, que hi ha un futur millor per a tothom, que ja que existeixen moltes formacions voluntàries i interessos en cursos específics per part d’equips directius a les escoles que volen eines per poder aplicar i millorar, i que tots els alumnes actuals de les facultats de magisteri tenen assignatures temàtiques de necessitats especials.

El jugador dislèctic és un llibre per prendre consciència, per a empatitzar amb els companys i per a entendre la diversitat existent a les aules i en el nostre entorn en general.

Dolors Olmedo