L'illa de les tres taronges

L’Illa de les tres taronges és el primer volum d’una trilogia escrita per Jaume Fuster titulada “La Crònica del Món Conegut”.  En aquest primer volum ens explica les aventures fantàstiques que viuen el cavaller Roger, el seu criat Poncet, el trobador Guiamón i la princesa Garidaina.  Ràpidament ens adonem que l’Illa de les tres Taronges és Mallorca. I al llarg de la narració descobrim un entreteixit on s’hibrida la història de l’Illa de Mallorca (concretament una revolta on la pagesia de l’illa es va rebel·lar contra els nobles que vivien de la Ciutat de Mallorca durant el segle  XV). Elements del senyor dels Anells de  Tolkien, del Cicle Artúric, i  del folklore i mitologia dels Països Catalans.  Aquest entreteixit de components fantàstics provoca que la novel·la no resulti gaire original. A més es veu molt clarament la voluntat de l’autor de crear una fantasia èpica vinculada als Països Catalans i lligada a la tendència dominant en aquell moment que era, en bona mesura, Tolkien.

Aquesta manca d’originalitat no impedeix que estiguem davant d’una obra que destaca per ser l’únic intent en català d’escriure literatura fantàstica que va assolir reconeixement i ressò. Aquest doble fet ja li atorga rellevància.  A més cal destacar també un ús del llenguatge molt potent. En primer lloc, pel fet que crea una llengua pròpia medievalitzant, però alhora no arcaïtzant. I, en segon lloc, perquè tota la novel·la està escrita amb una finesa i  una precisió molt cara de trobar avui.

En resum, podem dir que l’Illa de les Tres Taronges, és una novel·la fantàstica ben construïda, però que en voler reivindicar la mitologia pròpia i alhora enllaçar amb els corrents de l’època (la va escriure l’any 1983), li manca originalitat i es veuen massa clarament les fonts i els models que utilitza. Destaca però pel fet d’haver-se quedat sola i alhora per haver aconseguit molt ressò. Cal remarcar a més que utilitza una llengua molt cuidada. I que malgrat el que sembla al principi la protagonista femenina hi té un paper determinant.  

Vist amb la perspectiva que donen quaranta-dos anys va ser una llàstima que no tingués continuïtat i que ningú no agafés el testimoni.

Jordi Riu