Liv Strömquist, sense fre de mà

En el moment actual que ens està tocant viure com a societat, calen veus com la de Liv Strömquist. La il·lustradora sueca posa les seves imatges al servei de la crítica, i no té por a l'hora d'abordar temes tan complexos i sovint estigmatitzats com la sexualitat, la igualtat de gènere o les creixents desigualtats socials. Això sí, sempre amb un
to despreocupat i humorístic que al mateix temps que t'està donant una bufetada, segur que necessària, que et treu un somriure. Només he llegit dues de les seves obres, però començo a entendre que per llegir-la, s'ha d'estar disposat a rebre un bon sotrac, mentre passes una bona estona.


Aquesta capacitat de tocar-te el crostó amb els seus textos, va acompanyada d'un estil gràfic molt particular, amb imatges molt caricaturitzades i carregades de simbolisme per on desfilen personatges tan dispersos que van des d'històrics com la Cleòpatra, fins als més actuals, com Leonardo DiCaprio que et connecten de ple, amb el missatge del text. Si a això li sumem una acurada tria del context històric on els situa i les continuades referències a pensadors com Simone de Beauvoir, Sigmund Freud o Byung-Chul Han, ens farem una idea de la força narrativa de la seva obra.


Jo vaig començar per Dins la sala dels miralls (Editorial finestres), on ens fa qüestionar fins a quin punt som esclaus de la nostra imatge i fins on som capaços d'arribar per uns quants m'agrada i he continuat per saber la seva opinió de com els hi va als sentiments en aquesta època en què impera el narcisisme a No siento nada. En cauran més, segur.