El darrer Simon Scarrow

Fa un dies vaig acabar el darrer llibre de Simon Scarrow pertanyent a la sèrie de “Cato” i “Macro”, “El honor de Roma”. Era el volum XX i tot just acabar-lo m’he preguntat perquè encara m’interessa, què hi trobo després de tants anys?

Argumetalment són novel·les simples, en que batalles (grans o petites) s’alternen amb alguna missió que han de complir. Els dos protagonistes evolucionen molt lentament. I el context històric no és res de l’altre món. Tanmateix, continuo llegint-los.

Les raons són multiples: en primer lloc vull veure com acaba una saga en que els protagonistes ja envelleixen.  Fa tants anys que els segueixo que sense arribar a empatitzar amb ells sí que tinc curiositat. El segón motiu és que estic davant d’unes novel.les “còmodes”, que ja sé per on aniràn i sé també que m’entretindràn, sense demanar massa esforç. El tercer motiu està apuntat en l’anterior, són novel.les de pura evasió sense més interpretació ni complexitat. I això en algunes èpoques de l’any en que els llibreters anem saturats de feina i preocupacions és d’agraïr.

Ara bé el principal motiu és que les connecto amb tot un seguit d’autors i textos que vaig disfrutar en la meva adolescència: Dumas, Salgari, Verne…  Amb tots ells comparteix una forta dosi d’aventura. I és aquest esperit  el que més m’agrada d’aquestes novel.les. Sense aquesta connexió éstic segur que és una saga que hauria abandonat fa anys. M’encanta inmergir-me en un text on els protagonistes afronten (i indefectiblement superen) grans dificultats a base del seu enginy, valor, companyonia i resistència. No tinc cap dubte que aquesta dosi d’èpica un xic tronada, a voltes casposa i tot, però també desencantada i decadent m’evoca sensacions enterrades fa dècades. Vindria a ser el mateix que tots experimentem en tornar a sentir una cançó o tornar a olorar alguna cosa que ens  transporta a  la nostra joventut.  És per tot això que de bén segur hi tornaré a caure i quan aparegui el volum XXI, el llegiré.

Jordi Riu