Som al 2041 i els habitants d’un poble vitivinícola viuen sota
terra, refugiats a les caves per evitar les temperatures tòrrides,
com si fossin talps. El Sadurní no pot suportar-ho més i
s’escapa una nit que baixa la calor, i descobreix a la superfície
un cep amb un brot verd. D’amagat dels altres, s’hi acosta
sovint per regar-lo però no se n’acaba de sortir i confessa el
seu secret a l’Aurora, jove com ell, i enòloga. Entre tots dos
cultiven l’esperança de fer ressuscitar les vinyes.
«Havia agafat el costum de parlar
al brot verd. L’havia descobert en un cep
d’una vinya dels afores del poble. Feia dies
que no havia anat a veure’l. Va treure la
llanterna de la butxaca per enfocar-lo».
Júlia Serramitjana, que debuta amb tot el talent amb aquesta
novel·la, ens situa en un paisatge postapocalíptic, cremat i
gris, en què la perspectiva d’un món millor ha desaparegut
i les persones malviuen de mala manera allà on el clima els
ho permet, com uns animals acovardits. És possible un nou
començament, però, entremig de tanta foscor? Per contestar
aquesta pregunta, caldrà que no perdem de vista la lluita
tenaç per fer sobreviure el cep d’una vinya.