La història de la civilització britànica és tan petita com el vell regne de Wessex i tan
gran com l’imperi transoceànic a través del qual la Royal Navy governava els mars. És
la història d’un idioma que va fer-se universal a través de les conquestes, però també
amb els versos de Shakespeare. És el relat d’un poble tenaç, gelós de la seva sobirania,
com tots els pobles illencs; un poble que va estar a punt de sucumbir davant d’invasors
poderosos, es va incorporar tard a la lliga de les grans potències i finalment va conquerir
mig món gràcies al seu esperit aventurer i mercantil, i a la dosi de crueltat indispensable
per a qualsevol aventura imperialista.
La Gran Bretanya actual ja no té el pes geopolític de fa un segle, però la petjada de la
seva civilització es percep en múltiples expressions com l’art, l’entreteniment, la música
pop i l’inevitable segell britànic de les seves antigues colònies, que, com els Estats
Units, l’índia o Austràlia, avui són potències consolidades o emergents. De fet, ja no és
la Gran Bretanya qui s’ha ensenyorit del món, sinó el món qui ha fet de la Gran
Bretanya una societat multicultural on els tòpics de sempre —el te, la flegma, la
ironia— conviuen amb un mosaic humà que és la resposta inevitable al vell
colonialisme.
