La Clàudia té tretze anys la primera vegada que una papallona la mossega. Aquella mateixa tarda serà testimoni d'un fatídic accident. Des d'aleshores la vida avança a batzegades per a ella i la seva germana Sara: l'època universitària, les festes de joventut, les parelles i la maternitat… fins que trenta anys més tard l'esdevir les obliga a retrobar-se i afrontar cara a cara l'episodi més cru de la seva infantesa. Mentrestant, s'imposa el pas del temps, que en la Clàudia sempre es conjuga amb un passat ferit disposat a tornar quan menys s'ho espera: com el batec d'unes ales que provoca el caos a l'altre banda del món.
Marta Bayarri explora a Les papallones no mosseguen les formes que una ferida del passat pot tenir quan som més grans, si no hem sabut aplacar-la abans. Amb tacte de narradora lepidòptera, amb bones dosis d'un sentit de l'humor irònic, i la sensibilitat d'algú que ha dedicat tota la seva vida a encarnar emocions d'altres, Bayarri narra una història universal sobre créixer i deixar enrere la pell dura de les ferides que carreguem, com crisàlides que no s'acaben d'obrir mai del tot.
La vida, això: l'amor i la mort, les cures i el dolor, la infantesa i la vellesa, oscil·lant, amunt i avall, com ales de papallona; l'única manera que coneixem de mantenir-nos en l'aire, en ple vol.
