Ara és aquella hora que clareja, i es sol surt amb simfonia de porcs que grunyen i trenquen es paisatge amb un esqueix que separa sa vida de sa mort, es ser des no ser. I fins i tot qui no té ànima, qui viu inconscient, amb sa inconsciència des bestiar, plany es comiat des sentiments, la fi des seus dies i de sa llum. Fitorada final. Centúries de dolor senyen sense dubtes es camí definitiu d’un acorador cap as seu inevitable destí
