L’aforisme és un dels gèneres més antics de la història de la literatura. Un gènere que es manifesta en múltiples variants possibles: la màxima, el proverbi, la sentència o l’adagi. I és precisament aquesta qualitat polifacètica allò que afaiçona la seva doble naturalesa: fragmentària i poètica. No debades, l’aforística és una forma de l’assaig que encaixa amb la manera de pensar i dir de Jordi Solà Coll. Al capdavall, el pensament ha de menester una forma —un gènere— i aquesta s’articula literàriament en el fragment. Així doncs, en els darrers quinze anys l’autor ha trobat en l’aforisme la fórmula per fixar en el temps la seva particular mirada perifèrica. Una praxi que s’endinsa dialògicament en els marges d’una realitat que ens és escàpola i sovint paradoxal. A La mirada perifèrica cada aforisme vertebra el pensament com una cadena infinita de moments que es concatenen entre si a la recerca de sentit. Certament, un sentit poètic i inconclús que es desplega amb rigor en la paraula escrita. Perquè és en la paraula on se’ns revela el món de l’ésser. Assajar des de la paraula, pensar aforísticament, és completar l’absolut amb el fragment.
