Silvie Rothkovic (Barcelona, 1981). Amb els llibres Helicòpter, Altres Arbres, Pianos i túnels i La nit que és dins el dia, Silvie Rothkovic ha convertit la seva veu en una finestra expressiva d’una singularitat sorprenent i sovint desconcertant que, amb la seva actitud d’aïllament i d’invisibilitat han acabat bastint un univers estètic que troba els seus referents en el món del pop, la música culta i l’art contemporani, desvinculat de la nostra tradició poètica i marcat per una sensibilitat fascinant que converteix la imatge analògica en cadència musical, entre abstracta i solipsista, però alhora vestida d’una senzillesa que l’apropa, per la via de la intuïció, al lector. Als artistes del XX evocats amb extraordinària precisió subjectiva a Altres Arbres i als músics que travessen tot el seu corpus poètic, cal afegir-hi referents literaris universals heterogenis i el pes d’una iconografia pop que imprimeix la raó estètica del seu llenguatge. Aquests referents, en general molt diferents de la tradició poètica que configura, lògicament, el pòsit referencial de la majoria de poetes nostrats, converteixen la poètica de Silvie Rothkovic en un esdeveniment únic, diferent i extraordinari, capaç alhora de tallar la gola mentre acarona amb un fred càlid el lector.
A aquesta veu poètica que inaugura, cal afegir-hi l’aparició de Hotel iglú (2021), primer disc del grup Nunavut, format per Silvie Rothkovic amb Jan Garrido, una visualització sonora epifànica de l’univers Rothkovic que els seus lectors no es poden perdre i on música i paraula aconsegueixen electritzar emocionalment l’oient configurant-se en una visualitat quasi palpable i hipnòtica que complementa i explica la poètica de Als llacs.
A Als llacs, Silvie Rothkovic segueix aconseguint aquella proximitat, incòmoda però plaent, entre dolor i bellesa, que configura l’abisme que encén a través del glaç i que il·lumina des d’una foscor que la converteix, amb Antònia Vicens, en la veritable diferència de la poesia catalana contemporània, aportant, com passa amb la Vicens, no només una manera personal, singular, quasi estrangera de dir, sinó una forma diferent, d’una sensibilitat estranya i sorprenent, de mirar el món i la condició humana.
