L’angoixant vida de l’Ateneu Barcelonès de la postguerra potser és una metàfora força encertada per explicar les glòries, poques, i frustracions, moltes, del país. Carles Fages de Climent, un home de l’Alzamiento però ideal per a salvar la docta casa, és foragitat pel tinent general Despujol Sabater, el primer president del franquisme, però que només dura quatre dies perquè “els llibres li generen al·lèrgia”. El substitueix el “camarada” Luys G. Santamarina, que elimina la llengua catalana de l’Ateneu. Quant als nois i les noies que entrem a l’Ateneu com a socis, amb dinou o vint anys, a partir de l’acabament de la dècada dels cinquanta, aviat ens adonem que cal fer la revolució cultural i jurídica, o sigui, democratitzar els estatuts de l’Ateneu i donar força i modernitat a la cultura que es genera a la casa. Som els joves contestataris. “Els rebels que volen cremar l’Ateneu.” Alguns dels personatges d’aquesta novel·la, vaja.
