Montsemar i les estrelles és una novel·la extraordinària que -si és que hem de classificar o encasellar els llibres- podria ser classificada o encasellada com a novel·la psicològica, és a dir una novel·la en la qual es prima el coneixement profund d’un determinat personatge o personatges per damunt d’aspectes purament argumentals. El viatge en qüestió que ens proposa l’Arian és un viatge cronològic pel cervell d’una noia diguem-ne autista que creix a l’ombra de la postguerra, a finals dels anys cinquanta. Dic ‘diguem-ne autista’ perquè la noia -anomenada Montsemar- pateix d’una síndrome molt específica, dita ‘de savant’, que confesso que desconeixia del tot però que es veu que afecta un 10% dels autistes i els símptomes de la qual combinen una vida imaginativa interioritzada molt viva i brillant amb una gran falta de comunicació amb el món exterior. Vet aquí, de fet, el primer encert del llibre: la tensió existent entre els esdeveniments exteriors -incloent-hi fragments de programes de ràdio i altres indicis que ens recorden que som als anys cinquanta- escrit en lletra normal, i el punt de vista de la Montsemar -poètic, imaginatiu, de vegades delirant- escrit en lletra cursiva.
