Una casposa i caducada barberia de poble, adornada de personatges desmodats, és l´escenari que gira al voltant del seu resistent: en Ramon barber. Podríem canviar noms i posar-ne d´altres que no ens fessin mal d´orelles. Al poble, per exemple, dir-li Nashville o Kalispell, o a n´en Ramon rebatejar-lo com a Mr. Ruddom o Chris Samptom, però no variaria res substancial. Podríem construir una altra ambientació o personatges que no ens fessin mal d´ulls, ja que bona part de les Ramones i els Ramons d´avui no porten clenxa, ni calçotets de cotó nets o samarretes imperi, o pantalons de tergal amb la ratlla al mig i el cinturó per sobre el melic, ni es corden l´últim botó de la camisa; sinó que es depilen, es fan rastes o crestes a la closca, calcen vambes o botes reforçades, porten texans estripats o cagats, ensenyen la tira dels sostenidors o dels calçotets i es fan dir Nacho, Celia, Tania, Roger, i s´estan hores enganxats al mòbil comunicant-se...; però seríem allà mateix perquè en Ramon barber ni és cap relíquia, ni tampoc ens l´hem d´espolsar. En essència i en curt: som portadors de la malaltia de Ramonsky: som un esqueix d´allò que en Ramon barber és i representa. D´on venim si no? Ja ho diu ell: “El pèl de debò no es podreix. Només hi ha una manera de destruir-lo: foc a Ca L´Avi”. (“Ramon barber” va ser una de les tres obres finalistes a la VII edició del Premi Literari Jaume Maspons i Safont de sàtira, l´any 2008 a Granollers (Barcelona). Desembolicar per riure)
