A principis dels vuitanta, sense recursos econòmics ni capacitat jurídica, el nou ajuntament democràtic sols podia apostar per la tecnologia en la regulaciò del trànsit. Però aviat l'aparcament va ser un altre instrument fonamental (que, a més, podia generar recursos) i no tardaren les propostes de reordenació viària, amb mecanismes d'actuació transversal entre urbanisme i mobilitat. Més endavant, la consolidació pressupostària i el dinamisme polític van permetre millorar el transport públic i impulsar la descentralització i, fins on fos possible, les intervencions metropolitanes. Així mateix, la innovació en el marc legal va augmentar la disciplina viària i l'eficàcia de la Guardia Urbana. La fita olímpica de 1992 propicià l'articulació d'aquest “quasi” model de mobilitat basat en una racionalització de l'ús del cotxe, en una nova relació entre departaments municipals, entre institucions i entre els sectors públic i privat i en una cerca de consens amb la ciutadania que culminà, l'any 1998, en el Pacte per la mobilitat
