Gerbrand Bakker i els seus gossos

N’hi ha que diuen, que no es pot saber què és l’amor incondicional fins que no s'ha tingut un gos. Jo no podria estar-hi més d’acord. Soc conscient que és difícil d’entendre si no n'has tingut mai o directament no t’agraden, però la fidelitat, la companyia i, de vegades (moltes, si li afegim infants) la immensa paciència que demostren dia rere dia envers la seva “família” ha inspirat i encara ho continua fent, moltes històries.

Històries com les de Gerbrand Bakker escriptor neerlandès, a qui a La Gralla ens estimem molt i vam tenir la sort de conèixer, on aquests animals són part i essència de les seves novel·les.

Les històries de Bakker estan poblades de personatges solitaris i melancòlics, sovint fugint d’un passat que els persegueix, buscant una mica de pau i/o intentant trobar un sentit a les seves vides. Per a l’autor, la millor medicina és connectar amb la natura i els animals, una font inesgotable de consol i sanació per l’ànima.

El gos apareix de forma recurrent a les seves obres com a company fidel, aportant seguretat als protagonistes. Una font on canalitzar les seves inquietuds i les seves pors. En definitiva, com un element molt important en les seves vides.

Drever és el seu primer protagonista caní. En A dalt tot està tranquil (Raig Verd Editorial – 2012), ajuda l’Helmer, un granger solitari que viu amb el seu pare invàlid. No només a cuidar les vaques i el camp, Drever és el seu confident i company, el seu suport contra la tirania del pare i la culpabilitat que sent per la mort del seu germà bessó. A Deu oques blanques (Raig Verd Editorial - 2013), una dona s’amaga en una granja per superar la infidelitat del seu marit. Sam, un gos d’atura, serà el seu guarda. L’únic amic del Gerson és en Daan, un gos que l’ajuda a superar el trauma de quedar-se cec per culpa d’un accident i a tornar a relacionar-se amb la seva família i el món que l’envolta a Les pereres fan la flor blanca (Raig Verd Editorial - 2015) per posar només alguns exemples.

Amb un estil sobri i senzill, amb un gran sentit de l’humor, tot i que de vegades hi apareix molt subtilment i en d’altres pot ser molt negre, les seves històries et fan pensar i reflexionar sobre temes tan universals com la soledat, la identitat (la de gènere és força present) o la família. Amb personatges que et fan riure o plorar, depenent del moment, i amb girs argumentals que sovint sorprenen.

Com no podria ser d’altra manera, l’autor viu en una casa rural, on conviu amb diversos gossos que, segons ell, són la seva font d’inspiració per crear els seus personatges i les seves històries. A més, li aporten tranquil·litat i el fan riure molt.

Cecili Gil