La seva manera d'explicar-me el conte de tot anirà bé i la meva manera d'adonar-me que no, que res no pot anar bé mentre hi hagi algú com ell per sobre i algú com jo per sota, sense possibilitat d'equiparar-nos, sempre que els meus ulls rebin aquesta violència, fins i tot entre persones amb un mateix cognom, un pare i una filla que en teoria haurien de ser una fina estampa.
La seva manera de seguir parlant-me i la meva manera de callar, sotmesa, complaent. Vaig ser un sempre sí a tot fins que vaig dir NO, vaig parlar, i parlar també és actuar, i encara va ser pitjor, un eixam de paraules la majoria de les quals assenyalaven i ferien. No era la meva intenció, però va succeir així; vaig sortir disparada de l'estampa.
